Parlem amb Carme Tetilla, l’ànima de La Vela
El proper mes de setembre farà 77 anys, però ningú ho diria. Carme Tetilla és una dona admirable, plena de vida, d’entusiasme i d’il·lusió, una il·lusió que transmet a cor què vols a tots aquells que entren al seu restaurant per gaudir dels exquisits plats de peix i marisc que prepara o, simplement (n’estic segura), per estar una estona al seu costat i encomanar-se del positivisme que desprèn a tothora. Filla, esposa, mare, àvia i amiga de tothom, va deixar el seu primer ofici (modista) per dedicar-se, juntament amb el seu marit, al món de la restauració, una tasca de la qual se n’ha fet càrrec durant una bona pila d’anys sense un bri de recança i amb una força digna d’admiració.
Els seus orígens els trobem a Ciudad Rodrigo (Salamanca), d’on eren els seus pares, però ella té el cor dividit entre tots els llocs que l’han vist passar. Nascuda a Tarifa, van destinar el seu pare, que era militar, a Galícia, on va viure durant 11 anys i, finalment, l’any 42 va arribar a Figueres. “Jo no sé ni d’on sóc -ens diu-: vaig néixer a Andalusia, em vaig criar a Galícia i em vaig acabar de criar aquí, però sóc molt feliç. Quan estava a Galícia em sentia gallega i aquí em sento catalana”.
Orgull de família
Jo estic molt contenta, perquè m’assemblo al meu pare. Era una persona molt alegra, amic de tothom i que no tenia por de res. Durant la guerra el volien matar, perquè salvava la gent; quan s’assabentava que anirien a buscar algú per ficar-lo a la presó o per matar-lo, corria a avisar-lo, perquè no ho podia suportar. Una vegada, 30 anys després d’haver marxat de Galícia, hi vaig anar amb el meu marit i, al cap de cinc minuts, tot el poble era allà, perquè es recordava del meu pare. Tinc clientes que em diuen que hauria d’escriure un llibre sobre la meva història, però, només em faltaria això! En canvi, la meva mare era molt bona dona, però tenia un caràcter molt apagat i estava sempre trista. Al principi, tot el que sabia de cuina era gràcies a la meva mare.
Del Costa Brava de Figueres a La Vela de Llançà
Fa 37 anys que estem a Llançà. Amb el meu home vam obrir un bar restaurant a Figueres, al carrer de la Jonquera, i ens funcionava molt bé, però era una feina molt dura, sobretot a les nits i durant els caps de setmana, perquè plegàvem a les set del matí. A més, tot i que era un lloc molt maco, la gent començava a tenir una mica de mania al carrer de la Jonquera. Fins que un dia, uns senyors que coneixia em van comentar que tenien un local per llogar a Llançà, el vam anar a veure i vam dir que sí se seguida, perquè jo sóc molt llançada. Tot i això, encara vam mantenir el bar de Figueres durant un any, però, com que les nenes eren petites i el meu pare molt gran, se’n cuidava una noia.
El primer local també estava a prop del mar
El primer local estava molt a prop d’aquest, aquí, al port, però se’ns va fer petit (i això que vaig llogar un baix del costat per ampliar el restaurant!), era molt vell i havíem de pagar moltes reformes a més a més del lloguer, que cada any pujava més. Aleshores, van construir aquest bloc, i, com que jo coneixia el senyor que el va fer, vam venir a veure aquest local i el vaig comprar. Però encara vam estar nou anys a l’altre local fent servir aquest de magatzem, perquè fer el canvi costa molt, però cada vegada sortien més problemes i, al final, ens vam lligar la manta el cap i vam fer el nou restaurant, que està dissenyat pel meu fill, que és delineant i interiorista. El dia 1 de desembre va fer cinc anys que estem aquí i tan de bo ho haguéssim fet abans: aquí hi ha més espai, més llum..., tot i que als clients de sempre encara els costa acostumar-s’hi.
De la tela i l’agulla als fogons
El meu home sempre s’havia dedicat a la restauració (era cambrer), però jo era modista. T’imagines, quin canvi? Jo que sé què em va fer canviar!; ell va proposar obrir el restaurant i jo vaig deixar el meu ofici per encarregar-me de la cuina, que era una cosa que també m’agradava, perquè la meva mare en sabia molt, de cuinar. Pensa que a casa meva ningú pertanyia al món de l’hostaleria i, en canvi, hi hem acabat tots: les dues filles, que estan aquí (una fa els pastissos i està al menjador i l’altra està a la cuina amb mi), i el meu fill, que està a l’Antaviana de Figueres.
Sempre portant el timó
Mira, tinc 76 anys i mig i sempre dic que deixaré les regnes del negoci a les meves filles, perquè jo ja estic cansada, però ni puc ni em deixen. Truca algú per fer un pressupost i em criden a mi, truca algú per fer un banquet i em criden a mi..., i jo, encantada.
Els consells d’una cuinera com cal
Sobretot, que tinguin paciència i que desprenguin molta simpatia, tot i que jo no considero que faci res especial per tenir-ne, sinó que és el meu caràcter. La gent no m’és cap molèstia, t’ho prometo; al contrari, sempre els faig el que els ve de gust, perquè estic aquí per això.
Cuina marinera, marinera
Fem molta cuina marinera a base de peix i marisc i una barbaritat d’arròs (negre, a la cassola, de marisc o de llagosta), perquè, curiosament, té molt i molt èxit. La gent ve de tot arreu per tastar-lo i n’hem arribar a fer per emportar per a 90 persones.
Productes més que frescos: del mar de Llançà a la taula de La Vela
Gràcies a Déu, aquí, a Llançà, tenim molt peix i molt bo. Jo sóc amiga de tots els pescadors i em porten el millor que tenen i m’expliquen coses molt interessants. Pensa que, a casa meva, la gent veu el peix que tenim i tria la peça que vol abans de menjar-se-la, perquè així sap el que menja. Tota la vida ho he fet així i sempre ho faré.
Cuina de sempre, però d’avui
La cuina canvia cada dia i ens anem reciclant llegint llibres, fent cursets i anant a dinar a diferents restaurants per veure com està “el pati”.
L’últim restaurant on ha anat...
Al de l’Arzac, però, la veritat és que em vaig quedar igual: moltes tonterietes, però, si he d’escollir pel menjar, em quedo amb el meu. Va passar una anècdota que em va fer molta gràcia: ens van portar un platet amb oli d’oliva per sucar-hi pa i jo vaig estar a punt de dir: “Senyora, això ho fèiem nosaltres quan teníem tres o quatre anys”, però has de callar, perquè cadascú fa la cuina que vol.
El seu fort
La caldereta de llagosta.
Altres debilitats culinàries
M’agrada molt fer cocidos, perquè els meus pares eren de Ciudad Rodrigo (Salamanca), i caldo gallego, perquè hi vaig viure durant 11 anys.
El millor reconeixement: el dels clients
En tenim uns quants, de premis, però a mi no em diuen res, el que m’importa és saber que la gent ve aquí pel que menja. El millor regal que em poden fer és que els clients em felicitin perquè han menjat bé i que marxin contents.
Una clientela encantada de la vida
Abans, la temporada d’estiu era molt llarga: al maig, venien alemanys; al juny, francesos; al juliol, belgues; a l’agost, espanyols, francesos i belgues, i, al setembre, un altre cop alemanys. En canvi, ara és diferent: la temporada estiuenca és més curta, però hi ha una feina més continuada durant tot l’any. Per exemple, entre setmana, venen tots els mestres de Llançà, gent de les oficines, dels bancs, de les botigues, obrers...
La Vela també ha captivat els rostres més coneguts
Tenim un llibre de firmes, però no hi pensem gairebé mai. Mira (fullegem el llibre), en Cruif, en Nebreda, en Camacho, en Cesc, els de Jarabe de Palo, en Cárdenas, la secretària de la sèrie El Comisario, els jugadors de l’Espanyol... He conegut molta gent, estic encantada de la vida. |
